Skip to main content

Etiqueta: comunicacio

Safareig de comunicació (XVIII)

Eròtica del dispositiu. Des que va sortir al mercat l’Ipad com sol ser habitual en els productes Apple genera una eròtica de l’objecte que es difícil de trobar en altres marques i en altres aparells. El que havia de ser un dels grans salvadors de la indústria dels continguts de paper de moment no ho és. Poques diferències de valor afegit entre la lectura l’Ipad a través del navegador Safari i les Apps gratuïtes. Per tant malgrat que si que hi ha una clar consum en dispositius mòbils aquest continua sent gratuït. Es parla d’un 4,5% (via Juan Varela) de subscripcions de pagament enfront el total de descarregues de les aplicacions de pagament. Dic això de l’eròtica perquè els primers a veure-ho així han estat alguns editors.

Diaris a l’iPad. El Bloc d’Apple en Català fa un breu resum aquests dies de les aplicacions de La Vanguardia, El País i l’Ara amb algunes conclusions que comparteixo.

El diari dels Godó va fer una aplicació per Ipad que endreçava bàsicament els RSS de la web (amb algunes mancances). La sorpresa és que des del canvi de l’edició digital (la setmana vinent, anàlisi) l’aplicació ha deixat de funcionar. Cal dir que era gratuïta. (Actualització: La Vanguardia acaba de penjar l’actualització de l’APP a l’Apple Store)

L’edició d’El País per iPad és a dia d’avui una de les poques que demostra que intenta entendre les possibilitats del nou dispositiu. Endreça les noticies i ofereix un menú de navegació interessant i proper a la idiosincràsia del dispositiu. És gratuïta.

El diari Ara ha optat per una altra estratègia. Et baixes l’aplicació gratuïta i necessites ser subscriptor per poder visualitzar l’edició del dia. D’entrada no donen continuïtat al canal digital i ho encaren més com si fos una revista, format tancat, sense actualització i de pagament. Desconec l’índex de descarregues (no de l’aplicació sinó del diari) però queda clar que per ells, de moment, malgrat el tant escoltat a les presentacions això de l’Ipad és un canal més pel diari de paper però no per pensar noves formes de fer un diari. És a dir, un pdf avançat i poca cosa més.

Aplicació per iPhone de Vilaweb. Ahir també va aparèixer a l’Apsstore l’aplicació per a mòbil iPhone de Vilaweb. D’entrada utilitzen la navegació vertical i horitzontal, bé, i han pensat que es pugui retenir la darrera actualització de les notícies per llegir sense connexió, molt bé. N’anirem parlant.

Safareig de comunicació (XVII)

WikiLeaks. Dia a dia van sortint a la llum pública informacions extretes de WikiLeaks. A banda de si l’Assange és un heroi o no, em venen al cap diferents conclusions. Està fent WikiLeaks, en part, una feina important als grans mitjans de comunicació? Fins ara esperàvem que la capacitat d’investigar i de publicar noves informacions ho fessin les grans capçaleres? Aquest és un cas estrany. Una empresa, organització, comandada per un australià revoluciona el món publicant informació sobre els governs d’aquest món. Fins aquí més o menys d’acord. Ho dona d’entrada a diaris com el cas de El País i aquest dia a dia va furgant a les entranyes dels bits i els bytes. Es publiquen informacions rellevants (tot sigui dit a El País aquest tema l’hi ha anat de perles i crec que ho esta jugant bé) que commocionen la ciutadania tot i que les veus critiques diuen que tot el que ha sortit ja se sabia (poc que ho havíem llegit). El periodisme està fent la feina de contrastar i de posar en relleu el més important? Aquest fet canvia els mitjans de comunicació? Els mitjans es tornen només imprescindibles per difondre la informació i contrastar-la però no per investigar? Assange i Wikileaks necessita la complicitat i la credibilitat d’unes capçaleres per no haver de perdre massa temps defensant la veracitat?

Passen dies i a banda de l’allau d’informació sobre la vida i o la detenció de Julian Assange pocs mitjans van a la font original. Per això crida l’atenció la feina que ha fet en Janquim de nou. Publica al seu bloc com trobar una eina que et permet cercar dins els documents que ja s’han fet públics i per tant tenir una mirada pròpia més enllà dels mitjans que ja han destacat el que consideren més rellevant. A mesura que es van obrint documents es pot reutilitzar l’eina i a veure si hi ha citacions concretes. Janquim feia la crònica pel 3cat24 d’aquest tema i em sembla rellevant.

Veurem com acaba el tema WikiLeaks. Amb sensacions contradictòries però amb ganes que la xarxa demostri que es solidària, exigent i molt útil. A veure si s’aclareix aquest dubte de si algunes xarxes socials com Twitter han aplicat censura. De moment Paypal i Mastercard ja han hagut de reconèixer pressions (com diu Juan Varela cal llegir la lletra petita dels serveis que contractem). Em sembla que en tenim per dies.

Safareig de comunicació (XVI)

Llegeixo que La Vanguardia canvia el seu web. L’evolució de l’audiència de La Vanguardia digital mostra una evolució positiva si mirem les dades d’OJD dels darrers anys. Hem de tenir en compte també, l’agregació del domini yaencontre.com que els hi està donant molt bons resultats. L’altre cosa és si el digital del Grup Godó ha d’aspirar a fites més importants si parlem en clau espanyola. Continua a gran distància d’El Mundo, 20 minutos i, és clar, després de la sortida d’El Pais, es difícil de comparar amb el diari de Prisa. Dic això perquè no se si aquesta nova versió digital tindrà versió en català. Imagino que queda supeditat a si hi ha diari en català o no. En aquest tema hi ha informacions contradictòries, que sí que hi serà però al febrer, que no, que finalment s’ha endarrerit. És veritat que en el moment que ens trobem, a pocs dies de les eleccions al parlament i a punt de sortir el diari Ara, entenc que molta gent estigui a l’aguait.

Presentació del diari Ara. Vaig assistir a una de les presentacions del diari que esta fent arreu del territori. Un màrqueting excel·lent. Concretament vaig ser a la que es va fer a Vic, a l’aula magna de la Universitat de Vic. Presentava en Carles Capdevila i l’Albert Om (jugaven a casa). Molt públic, molts estudiants de periodisme, personalitats. Es va dir que en Xavier Bosch farà la contraportada els divendres parlant de Barça, l’Albert Om el dissabte, en Toni Soler el diumenge i dilluns l’Antoni Bassas altre vegada parlant de Barça. Que el diumenge regalaran la revista Time Out.

Després de la presentació del projecte van sortir les qüestions més interessants aportades a través de preguntes per assistents a l’acte. Una de les qüestions va ser conèixer la línia editorial del diari. El director va remetre al manifest fundacional (algú comentava que llegint-lo no en treus l’aigua clara). L’altre qüestió va ser el tema del finançament, si havien rebut ajuts públics. Altre cop en Carles Capdevila va derivar a la web del projecte després d’afirmar que sí que han rebut ajudes. Al final prou gent omplint la butlleta de subscripció de prova de 40 dies, 40 euros. Molta sort i llarga vida al periodisme.

Safareig de comunicació (XV)

El periodista anunci. Fins ara no estava acostumat que els periodistes fossin la clau en el moment de promocionar el mitjà. Bé, dic això però els anuncis a la televisió de cadenes de ràdio consistien en posar cares i rostres a veus… Per tant televisió i ràdio potser si que ja utilitzaven per fer promoció els rostres coneguts de les seves graelles de programes. Em costa de veure el director, el sotsdirector de La Vanguardia, o d’El Periodico fent anuncis com estan fent la gent del diari Ara on espremen fins a la sacietat la faceta coneguda i pública (el prestigi) d’alguns dels seus components, el director, fundadors… No estic avesat que en l’àmbit del periodisme de diaris s’utilitzin les mateixes estratègies de màrqueting que utilitzen algunes marques de productes comercials, de consum massiu, vull dir. D’entrada es tracta de donar més importància al glamour que a la capçalera. De fet és lògic, les cares són conegudes (gràcies a la televisió) i la capçalera de moment no.

Les presentacions en públic de l’Ara. Pel que m’han explicat sembla que les presentacions del nou diari van molt bé. Almenys a la Garriga i a Badalona hi havia moltes persones. Imagino que els promotors deuen estar molt contents amb aquesta complicitat que de moment els hi dóna la gent d’Òmnium. Desconec si a les presentacions mostren o reparteixen algun tipus de material, document.  Ara, mentre escric l’article és el primer cop que he vist l’anunci del diari a la televisió. L’havia vist per Internet però no en prime time a TV3. No us perdeu la crònica d’en Janquim sobre la presentació a Badalona.

Electoralia.cat. En aquest període convuls per l’actualitat política i les eleccions imminents al Parlament sorgeixen diversos espais i portals on es recullen informacions relacionades amb els partits i amb les eleccions. Em sorprèn el que ahir al vespre descobria a través d’un dels seus impulsors, www.electoralia.cat. D’entre les funcionalitats es parla del rastreig per entre mitjans de comunicació, blocs… d’informacions relacionades amb el tema que pertoca. He quedat perplex perquè barreja diferents fonts d’informació presentant-les de la mateixa forma: mitjans, blocs de partit, blocs personals… però a més, cerca entre un parell o tres de mitjans. Potser hi ha alguna relació entre aquest portal i alguns dels mitjans per on cerca. O potser és que encara es troba en proves. Sobre els impulsors i assessors hi veig noms coneguts d’aquesta mal anomenada Internet catalana, alguns d’ells molt significats políticament. N’anirem parlant.

Safareig de comunicació (XIV)

Un Spotify de llibres? Ja fa dies que va sonant la idea de fer un gran Spotify de llibres. On de manera gratuïta a canvi de publicitat hi hagi a disposició milers de títols o a canvi d’una subscripció tinguis opció a descarregues… un model igual que esta funcionant amb la música i que pot fer el salt als llibres.

Model Spotify, només als llibres? Ja es diu i es parla de subscripcions col·lectives a centenars de revistes. És a dir que puguis escollir llegir un article d’aquí i un d’allà (una entrevista d’El Temps, un article de música d’Enderrock, un reportatge de vins de Cupatges.. .) a un cost fix. Per tant anem tendint cap a posseir poc i escollir molt. Aquella vella idea de fer-nos el nostre propi mitjà, les nostres revistes, el nostre diari, la nostra ràdio, la tele… tot a moda per a consumir al núvol i quan nosaltres vulguem. Collage digital amb nom de marca personal.

Amazon i Kindle. L’empresa Amazon ha anunciat que properament podràs deixar, durant 14 dies, un exemplar digital que hagis comprat a Amazon a un altre persona (amic) que també tingui un Kindle (lector e-reader d’Amazon). Mentre el tinguis prestat no podràs utilitzar l’exemplar. Innovació al sector. Com a les biblioteques tradicionals. Mateix dret de tenir un llibre físic que el pots deixar.

“El parèntesi Gutenberg”. Agafo una frase (diria que és de Piscitelli) que va sonar el dissabte al CCCB on es feia una sessió del Kosmopolis anomenada Bookcamp on editors i personal divers de la galàxia digital discutíem sobre el futur del llibre (revista, videojoc, còmic…). Conclusions: els editors no volen que els passi com la música però si no hi ha innovació en el model de negoci passarà.

Molta feina a fer, bones idees, tecnologia a l’abast, coneixement, però en aquest sector es difícil d’agrupar totes aquestes característiques en un sol projecte. S’ha viscut molt bé massa anys i això d’innovar que ho faci la universitat. Ja m’enteneu.

Safareig de comunicació (XIII)

Eleccions i soroll. Bufen vents tecnològics a les eleccions al Parlament de finals de novembre. Els partits, sí, els partits, les organitzacions han cregut que el 2.0 els podia ajudar. Els polítics no se que en pensen d’això. Hi ha equips d’agitació 2.0 i es revisen diàriament les converses que se succeeixen a la xarxa. Fins aquí bé. El problema és que hi ha candidats que utilitzen aquestes eines i n’hi ha que no. Cap problema. Però les converses són suggerents quan són personals i certes.

500 Internal Server Error. La gent d’Stic.cat demostren una vegada més que són actius en aquest circ del dospuntzerisme. Han aconseguit convèncer els partits per fer una entrevista (com ja es va fer amb Sandro Rosell) utilitzant l’eina Twitter. Podríem dir que és fascinació pel canal, per l’eina. Tinc reserves (com tenia en el cas Barça) que hi hagi missatge directe, sincer que és el que esperaríem. Twitter crec que té un grau d’espontaneïtat que en esdeveniments com aquest perd i es torna un robot mecànic que utilitza una eina com en podria utilitzar una altra. Amb els caps de comunicació ben a prop, això si. Llàstima que l’allau o la prova mostrava massa sovint l’error 500 Internal… I davant d’aquestes interferències l’experiència no és massa bona i encara et concentres més amb l’eina. Em sorprèn però que d’entrada només s’hagi pensat en grups amb representació parlamentaria. Ho dic perquè la xarxa acostuma a ser més anàrquica i menys establishment.

La fascinació del cas Obama. Tot una nova generació de politòlegs, persones del món de la comunicació, del màrqueting… ens vam fascinar en les darreres eleccions americanes. L’ús intensiu de les eines digitals que feien alguns dels candidats va transformar la forma de fer campanya i de fer política. A casa nostre, el cas és diferent. Malgrat que els equips de campanya, els periodistes… utilitzem les eines 2.0 no podem dir el mateix de la majoria de candidats.

I si haguéssim quedat per fer seguir només els que de veritat usen aquestes eines? Per exemple la gent del PSC tenen consellers actius (Nadal, Maragall, Tura), els de CIU tenen persones que de fa temps han incorporat aquestes eines (Puigdemont) com també ICV (Romeva) o ERC (Bassaganya)… Crec que la cosa hagués estat molt més interessant. Ho provem? Fascinació pel canal i fascinació pel poder em sembla. Massa soroll per no res.

Safareig de comunicació (XII)

El final de la web? Chris Anderson, l’editor de la revista Wired (i conegut entre d’altres per L’economia Long Tail va afirmar en el número d’agost que la web ha mort (The web is dead). L’argument, provocador, és simple. Després d’uns anys de web ara toca el moment de les aplicacions (apps). És una Internet de mobilitat, on accedim a informació a partir de les aplicacions i dels widgets i no des del navegador. Intercanvi de dades, vaja. Això succeeix en part per la facilitat de cobrar per aquests serveis. Evidentment els primers a estar interessats a aquest nou paradigma són les empreses productores d’informació, de continguts, amb una necessitat puixant i urgent de generar nous ingressos per la banda digital davant la caiguda de la distribució dels seus exemplars físics i d’una caiguda publicitària que no atura.

L’aparició dels nous tablets. Amb l’Ipad i la resta de la generació que s’acosta (Samsung, Blackberry, Microsoft, el sistema Android de Google…) sembla que aquest argument va endavant. Ara, la sorpresa rau quan els generadors de continguts que viuen de l’actualitat, de la immediatesa, s’adonen que no serà la solució màgica. Ja no es pot tornar enrere, ja no podem posar nous murs, ja no podem tornar a cobrar per un fluxe que és arreu (també a Twitter, Facebook). Ho tenen més fàcil els continguts especialitzats i de qualitat (Long Tail). El salt a aquesta nous dispositius es farà de moltes maneres, reconversió d’un sector, però també, amb l’aparició de nous agents, empreses que fins ara no vivien dels continguts. Més competència.

Davant tots aquests canvis, què fem? Per la penetració del mercat d’aquests dispositius i pel mercat actual d’ingressos del canal digital és difícil que es puguin plantejar projectes des d’ara mateix que puguin sostenir-se així i prou. Per altra banda és necessari tot una època d’aprenentatge per realitzar tots aquests nous productes. Potser és el moment de resistir, d’aprendre, de ser arriscat i és un moment on cal, segur, aprimar les estructures, els productes i de guanyar qualitat. Qui tindrà forces per aquesta cursa, llarga, de fons i plena d’incerteses? Sempre ens podem quedar que el mateix Wired l’any 1997 ja va matar els navegadors i de moment estan més vius que mai. Èpoques de vaques magres.

Safareig de comunicació (XI)

Som un país de premis. Premis Blocs Catalunya de l’Associació Stic.cat. El passat divendres es van fallar els premis d’enguany de l’Associació Stic.cat als millors blocs catalans. La seu escollida en aquesta edició va ser el Tecnocampus de Mataró (tecnològicament i políticament correctes). Cal dir que té molt mèrit que una associació arribi a organitzar anualment un esdeveniment d’aquestes característiques i que acabi tenint el ressò que té. Per tant qualsevol critica es fa amb l’ànim de millora.
No se si és simptomàtic que la convocatòria en qüestió tingui tantes categories de premis, fins a 10 (el millor bloc polític, personal, d’esports, d’educació…). Sembla que haguem de deixar a tots c@ntents i c@ntentes. A banda de felicitar als guanyadors em sorprenen alguns dels resultats. Quan cercava informació sobre la gala i el jurat vaig trobar-me diversos posts de la galàxia Internet catalana amb els que coincideixo i que per tant ressenyo. Al bloc www.tecnolongia.org d’en Jaume Albaigès hi apareixen alguns dubtes que comparteixo.

D’entrada han guanyat alguns blocs relacionats amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) però que concursaven en categories individuals en comptes de fer-ho en la categoria corporativa. Diu en Jaume Albaigès: “No sé qui va prendre la decisió de presentar els diferents blocs de la CCMA als premis. Francament, no m’imagino Antoni Bassas tornant de la Casa Blanca dient-se a si mateix: “Mmm, ja cal que no m’oblidi d’inscriure’m als PBC. A veure si entre sortir al TN vespre i preparar la maleta per anar cap a Florida trobo un forat”. Tenir professionals com Bassas és motiu d’orgull pel país i amb la trajectòria que l’avala no crec que necessiti un reconeixement com a blocaire.

També hi ha un cert retret al jurat sobre l’assignació de categories d’alguns blocs i els criteris a valorar que no quadren amb part dels resultats. Bé, en tot cas podeu llegir també en www.Janquim.blogspot.com com en fa una valoració al seu bloc, aquest si, personal (tot i treballar a a CCMA).

Safareig de comunicació (X)

“Els diaris de paper duraran mentre siguin viables econòmicament”. Aquesta afirmació la fa en el seu bloc un dels exresponsables del diari argenti Clarín, Roberto Guareschi. Fins aquí semblaria sentit comú, però… Ve a dir que tot rau en la capacitat de generar diners. Això dels mitjans és un negoci (a vegades ho oblidem). Que no depèn de les possibilitats reals del que es pot fer sinó d’on venen els ingressos. Això vol dir que es venen més diaris que mai? No. Vol dir que es factura més publicitat que mai? No. Però les classes dirigents (política) i també els càrrecs directius de les grans empreses encara pensen en la lògica del que és habitual, tradicional (també és cert que la majoria de vegades els calés no són seus). És a dir, a banda de les possibilitats dels nous mitjans (noves narratives, participació, col·laboració) això no farà un tomb fins que els que decideixen s’adonin que ja és més influent un mitjà enfront d’un altre deixant de banda el suport (digital, paper…). Em fa gràcia aquesta reflexió perquè també diu que les grans empreses ja faran el canvi quan toqui, és a dir quan els nous canals els permetin de mantenir la influència i la proximitat al poder de què disposen ara (primer ha de canviar el poder i llavors ja ho faran els mitjans?). Pel camí, evidentment, s’obren possibilitats a nous actors, nous agents en un panorama canviant. En resum (collita pròpia) que no té res a veure ni amb l’audiència, ni amb la qualitat, que tot rau en la influència (i que per tenir-ne a vegades ho has de fer bé, però que el que realment és important és semblar-ho).

L’altre dia, una de les veus reals i reconegudes d’aquest ecosistema 2.0 (tantes vegades pesat i ciberplasta) em comentava que en el nostre país encara ens quedaven deu anys com a mínim per fer canvis de debò. Deia que a l’administració, als consells d’administració de les empreses, en l’àmbit polític d’alta instància ara hi arribarà una generació (la seva) que això de la societat de la informació i del coneixement els ha agafat amb el pas canviat. Que aquesta generació ja va fer un gran esforç incorporant la informàtica dins el seu espai de treball i que la lògica i les possibilitats de les xarxes els supera. I que en alguns casos se n’adonen, però que en cap cas cediran la seva oportunitat. Porten molts anys esperant, ara obriran els colzes, ara els toca manar a ells. Deia que falten deu anys… Així ens va…

Dic això per l’edició en català de La Vanguardia. Alguns ho fan córrer, d’altres ho asseguren. Diuen que a principis d’any hi haurà una edició (que no versió traduïda) de La Vanguardia. En definitiva, si el Grup Godó finalment fa el pas (potser el va començar a RAC1) per què deu ser? Per què el mercat català genera negoci o perquè es prepara per tenir influència en una generació (futura) que té una visió desacomplexada del que ha de ser el país? Llàstima que encara faltin deu anys.

  • 1
  • 2