Skip to main content

Nosaltres érem prínceps

Ja de molt joves havíem trepitjat el Louvre i passejat pel Parc  Floral de París. Recordes que travessàvem corrents el Pont Neuf tot jugant a veure-hi la Binoche?. Què teníem, 17 o 18 anys?

Havíem volat a Nova York per conèixer el Central Park i Greenwich Village, dormit al Waldorf Astoria i el meu pare que ens explicava tot visitant el MoMA què hi passava el 64 quan ell vivia a Lexington Avenue. I travessar tot Amèrica per arribar a L.A i quedar astorats amb una vida que no volíem viure. Llegíem Edith Warthon i per tant, hem tornat a Nova York i sempre més hem discutit de Madame Olenska i Newland Archer.

I aquells estius a St Remy de Provence que quan queia el sol anàvem fins a Les Baux per veure les pedres que ja no hi eren i que són al palau papal d’Avignon. Allà hi vam descobrir Baudelaire i potser entendre el silenci de Rimbaud. I a Arles on només si pot anar de nit, llum groguenca, per prendre un Hermitage al café Van Gogh discutint si Van Gogh hi va anar mai o no.  

Viure amb Kundera i Hrabal mentre embaladits contemplaven el pont de Carles IV a Praga. Caminar per la ciutat per trobar el cementiri de Vyàehrad mentre descobríem Janáček i Dvôrak. Travessàvem Europa amb tren, Brno, Viena, Frankfurt, amb Hesse, Mann, i tantes ciutats que pertanyen a aquella època.

Amb Calvino, Leopardi, Lampedusa i sí, també amb Puzo, Borsellino i Falcone prendre un gelat a l’hora de la passegiata a Corleone, per baixar ràpidament fins a Palerm i trepitjar Siracusa i Catània. 

I  també volar fins a Hong Kong per viure el moment històric de deixar de dependre dels anglesos, llegint Leguineche, mal dormint a l’excel·lent Omni Hong Kong Hotel i veient pondre el sol a la badia de Kowloon. Dies tristos de desfeta interna. 

I quan érem aquí, els estius dolços a Cadaqués, conduir fins a la Vajol, somiant. Recitant de nord Ferrater i Puixkin i fragments de Gamoneda. I anar a dormir tard per beure’ns la vida glop a glop, poc a poc.

I parèntesis per estudiar, per allunyar-nos, per tornar-nos vulgars. Vam lluitar per deixar de ser especials. El desengany del periodisme. Aquells dies que vivíem al carrer Ferran, al Gòtic, els cafès a la Plaça del Pi i entrar en silenci, sempre, a Sta. Maria del Mar. Una Barcelona per oblidar.

I se’ns va trencar l’ànima a Etiòpia quan vam anar-hi per conèixer Lalibela. Les lectures de Thesiger no ens van deixar abandonar Africa.  I amb l’Almasy vam travessar tot Murzuk, a Líbia.

Avui faig anys. Ahir al vespre era a Lanzarote amb Houellebecq. Finalment me’n vaig dissabte. A primera hora, després de molts dies de no saber res de tu, m’has felicitat. Concisa, sintètica, via SMS, com marquen els cànons.

La ruta em porta a Bamako, l’objectiu és Tombuctú, via Mopti i Gao.