Aquesta nit he somiat que plorava. Era un dolor intens que s’anava transformant amb plor: profund, insistent, inevitable. Llegeixo que Philiph Roth deixa d’escriure ficció. Diu que ho va decidir després de Nemésis. Ara juga cada matí amb un iPhone i diu l’article que se’l veu feliç.
És a punt de començar la guerra terrestre entre Israel i Gaza, un graó més cap a la bogeria col·lectiva. Tinc encara sobre la taula el llibre Seal Team Six: Memoirs of an Elite Navy per culpa d’aquest article i em pregunto què és realitat i què és ficció.
Després de fer 1600 quilòmetres hem anat i tornat dels Alps, mitja França a ritme d’Adrià Puntí i Viatge d’un savi Vilatrista cap enlloc (cauen plors del cel, l’últim plor…) i totalment desconnectat del flux informatiu m’he sentit petit i alliberat.
S’acosten les eleccions. Escolto discursos antics banyats de modernitat i penso que si la renovació és això no anem bé.
PD.- Aquestes ganes de marxar i aparèixer a un lloc nou, sense passat i escriure per deixar enrere