Skip to main content

Etiqueta: Periodisme-mitjans

Somio que ploro

Aquesta nit he somiat que plorava. Era un dolor intens que s’anava transformant amb plor: profund, insistent, inevitable. Llegeixo que Philiph Roth deixa d’escriure ficció. Diu que ho va decidir després de Nemésis. Ara juga cada matí amb un iPhone i diu l’article que se’l veu feliç.

És a punt de començar la guerra terrestre entre Israel i Gaza, un graó més cap a la bogeria col·lectiva. Tinc encara sobre la taula el llibre Seal Team Six: Memoirs of an Elite Navy per culpa d’aquest article i em pregunto què és realitat i què és ficció.

Seal team six

Després de fer 1600 quilòmetres hem anat i tornat dels Alps, mitja França a ritme d’Adrià Puntí i  Viatge d’un savi Vilatrista cap enlloc  (cauen plors del cel, l’últim plor…) i totalment desconnectat del flux informatiu m’he sentit petit i alliberat.

S’acosten les eleccions. Escolto discursos antics banyats de modernitat i penso que si la renovació és això no anem bé.

PD.- Aquestes ganes de marxar i aparèixer a un lloc nou, sense passat i escriure per deixar enrere

Innovació en models de negoci

Prenc com a exemple el que havia de ser un dels grans salvadors de la indústria dels continguts de paper i que de moment no ho esta essent. Des que va sortir al mercat l’Ipad havia de solucionar molts problemes a tots els editors de continguts. Però de moment no esta essent la solució a un sector que durant anys de bombolla econòmica va anar fent de nou ric i en cap cas va afrontar els canvis que li pertocaven. A la crisi sectorial ens toca conviure ara amb la crisi financera. La convivència de les dues ens impossibilita fer menys traumàtics els canvis i a la vegada tenyeix de gris un futur ple de nous lectors, nous mitjans… i sense donar resposta encara al clàssic digital “Where is the money?”.

Hem atacat aquest nou suport col·locant el nostre producte tal i com l’hem fet sempre. I evidentment l’Ipad, per diferents motius, no esta essent la solució. Poques diferències de valor afegit entre la lectura a l’Ipad a través del navegador Safari i les Apps. Per tant, malgrat que si que hi ha una clar consum en dispositius mòbils aquest continua essent gratuït.

Llegia l’altre dia diferents anàlisis de la reculada de vendes de les revistes pel canal digital (Wired com a paradigma). Hi havia diferents opinions, però n’hi havia una de molt interessant. Un dels principals problemes és que ens hem tornat més globals, més locals i més profunds:

1.- Ens interessa què passa al món. Llegim noticies globals. Escollim mitjans de referència BBC, NYT, també la nostra.

2.- Ens interessa, i molt, la informació hiperlocal. Perquè ens afecta en el nostre dia a dia. La informació de la nostra ciutat, poble, barri, trànsit, serveis.

3.- I, necessitem informació en profunditat de les nostres aficions i interessos (també professionals).

I ens sobra la resta. Volem compartir, aprendre, suggerir, volem també ser el mitjà (i no parlo de periodisme ciutadà, no).

Pocs mitjans ens poden donar aquests serveis de forma completa, interactiva i multisuport. Volem escollir les fonts d’informació, vivim en llocs diferents i potser l’Avui, El Periodico, La Vanguardia… no són locals ni globals. Tirem d’informació especialitzada i tots tenim els nostres tics i les nostres manies. Personalització i noves formes de consum. En definitiva, qui té els drets de tot això? Algú ho pot proveir tot? No? Doncs ens ho agafem de forma precària via RSS, via lectors de feeds, necessitem encara la web. No paguem.

Les inèrcies mentals, estructurals, organitzatives de les nostres empreses, ens porten una i altra vegada als camins coneguts, a les mateixes narratives, als mateixos públics, cercant compulsivament la influència com a primer generador d’ingressos. Sobre la innovació, uns diuen que si tinguessin recursos ja ho farien, els altres que s’han de reconvertir (és possible? o PRISA?). Amb l’ARA, que era una de les esperances, pel fet de crear una estructura nova, tot i ser massa recent encara per treure conclusions definitives, ens hem quedat (i ho dic des d’una perspectiva lectora) a mig camí. S’ha entès el Social Media en la seva vessant més superficial. S’han entès els nous dispositius (malgrat l’excel·lent campanya promocional) com a simple canal per a distribuir el mateix de sempre. S’ha optat per semblar modern i innovador més que no pas ser-ho.

Ens cal reflexió. La vida abans i després de Google. La cultura digital com a religió universal. Com vivim en l’era del remix? Crec que ens cal invertir molt en innovar en models de negoci si volem tirar endavant. Cooperació, hibridar continguts, especialització i nous productes per recuperar unes vendes que ja fa temps que vam regalar.

Article publicat a ESCACC

Safareig de comunicació (III)

Campanya electoral i xarxes socials. Després de l’evangelització en l’ús de les xarxes socials que va fer l’equip d’Obama durant les presidencials americanes tot feia presagiar que a casa nostra passaria el mateix, però en model copy/paste. Encara recordo un dels gurus de la nova economia d’aquí com deia que a les eleccions al Parlament es decidiria un milió de vots a Internet. D’entrada pensava que no, però aquests darrers dies penso que potser no van tant equivocat. No sé si és decidiran un milió de vots o 400.000 però el que és cert és que l’interès i l’actualitat política ha saltat a Internet. Potser perquè algunes de les organitzacions que volen presentar-se a les eleccions de la tardor aquest és un dels pocs canals que tenen per difondre el seu ideari. Els mitjans digitals i les versions digitals dels diaris hi estan jugant un paper important. Més, potser que el que juguen les anomenades xarxes socials. Encara queden dies però em fa por que els equips de campanya s’aboquin a les practiques 2.0 utilitzades durant les passades eleccions a can Barça. La majoria d’accions van ser spam (des)informatiu i alguns duien nom de Consell. Ara es parla de ciberactivistes, cativistes… Els dies han passat i el que era bo llavors ja no ho és tant ara. Temps al temps.

L’Agència Catalana de Noticies (ACN). Des de l’any 1999 opera l’Agència Catalana de Noticies. Des d’aquells inicis i fins avui han canviat molt les coses. D’un ús incipient de la xarxa d’Internet a l’ús habitual que en fan els mitjans. És habitual sentir critiques al funcionament de l’agència. Almenys en molts mitjans petits. Que si el servei no els surt a compte, que si ells són el que en saben més del seu territori… En les trobades amb mitjans (ACPG, APPEC) és un tema recurrent. Personalment sempre he pensat que tenir una agencia nacional de noticies és molt important i un fet cabdal. No treu això, però, que no hi hagi marge de millora. S’especula i molt, davant un hipotètic canvi de govern, si els càrrecs importants de l’Agència també canviaran. Per allò de la confiança. La veritat és que no ho sé. Espero que, si n’hi ha, sigui per millorar.

El PSC i Twitter. Excepcional l’ús que fan alguns membres del PSC de Twitter, almenys aquests darrers dies. Els consellers Nadal i Maragall estant utilitzant l’eina de forma intel·ligent (no sé si els seus assessors de comunicació pensen el mateix). Excel·lents perquè sonen a honestos. Un ús personal i polític d’una eina tant potent com és Twitter utilitzada per generar conversa, proximitat, debat, comunicar. Allunyada del “talibanisme” 2.0 d’algunes organitzacions. Un ús sensible a vegades, humà i evidentment partidista. Sí, senyor.