Safareig de comunicació (XVI)

Llegeixo que La Vanguardia canvia el seu web. L’evolució de l’audiència de La Vanguardia digital mostra una evolució positiva si mirem les dades d’OJD dels darrers anys. Hem de tenir en compte també, l’agregació del domini yaencontre.com que els hi està donant molt bons resultats. L’altre cosa és si el digital del Grup Godó ha d’aspirar a fites més importants si parlem en clau espanyola. Continua a gran distància d’El Mundo, 20 minutos i, és clar, després de la sortida d’El Pais, es difícil de comparar amb el diari de Prisa. Dic això perquè no se si aquesta nova versió digital tindrà versió en català. Imagino que queda supeditat a si hi ha diari en català o no. En aquest tema hi ha informacions contradictòries, que sí que hi serà però al febrer, que no, que finalment s’ha endarrerit. És veritat que en el moment que ens trobem, a pocs dies de les eleccions al parlament i a punt de sortir el diari Ara, entenc que molta gent estigui a l’aguait.

Presentació del diari Ara. Vaig assistir a una de les presentacions del diari que esta fent arreu del territori. Un màrqueting excel·lent. Concretament vaig ser a la que es va fer a Vic, a l’aula magna de la Universitat de Vic. Presentava en Carles Capdevila i l’Albert Om (jugaven a casa). Molt públic, molts estudiants de periodisme, personalitats. Es va dir que en Xavier Bosch farà la contraportada els divendres parlant de Barça, l’Albert Om el dissabte, en Toni Soler el diumenge i dilluns l’Antoni Bassas altre vegada parlant de Barça. Que el diumenge regalaran la revista Time Out.

Després de la presentació del projecte van sortir les qüestions més interessants aportades a través de preguntes per assistents a l’acte. Una de les qüestions va ser conèixer la línia editorial del diari. El director va remetre al manifest fundacional (algú comentava que llegint-lo no en treus l’aigua clara). L’altre qüestió va ser el tema del finançament, si havien rebut ajuts públics. Altre cop en Carles Capdevila va derivar a la web del projecte després d’afirmar que sí que han rebut ajudes. Al final prou gent omplint la butlleta de subscripció de prova de 40 dies, 40 euros. Molta sort i llarga vida al periodisme.

Safareig de comunicació (XV)

El periodista anunci. Fins ara no estava acostumat que els periodistes fossin la clau en el moment de promocionar el mitjà. Bé, dic això però els anuncis a la televisió de cadenes de ràdio consistien en posar cares i rostres a veus… Per tant televisió i ràdio potser si que ja utilitzaven per fer promoció els rostres coneguts de les seves graelles de programes. Em costa de veure el director, el sotsdirector de La Vanguardia, o d’El Periodico fent anuncis com estan fent la gent del diari Ara on espremen fins a la sacietat la faceta coneguda i pública (el prestigi) d’alguns dels seus components, el director, fundadors… No estic avesat que en l’àmbit del periodisme de diaris s’utilitzin les mateixes estratègies de màrqueting que utilitzen algunes marques de productes comercials, de consum massiu, vull dir. D’entrada es tracta de donar més importància al glamour que a la capçalera. De fet és lògic, les cares són conegudes (gràcies a la televisió) i la capçalera de moment no.

Les presentacions en públic de l’Ara. Pel que m’han explicat sembla que les presentacions del nou diari van molt bé. Almenys a la Garriga i a Badalona hi havia moltes persones. Imagino que els promotors deuen estar molt contents amb aquesta complicitat que de moment els hi dóna la gent d’Òmnium. Desconec si a les presentacions mostren o reparteixen algun tipus de material, document.  Ara, mentre escric l’article és el primer cop que he vist l’anunci del diari a la televisió. L’havia vist per Internet però no en prime time a TV3. No us perdeu la crònica d’en Janquim sobre la presentació a Badalona.

Electoralia.cat. En aquest període convuls per l’actualitat política i les eleccions imminents al Parlament sorgeixen diversos espais i portals on es recullen informacions relacionades amb els partits i amb les eleccions. Em sorprèn el que ahir al vespre descobria a través d’un dels seus impulsors, www.electoralia.cat. D’entre les funcionalitats es parla del rastreig per entre mitjans de comunicació, blocs… d’informacions relacionades amb el tema que pertoca. He quedat perplex perquè barreja diferents fonts d’informació presentant-les de la mateixa forma: mitjans, blocs de partit, blocs personals… però a més, cerca entre un parell o tres de mitjans. Potser hi ha alguna relació entre aquest portal i alguns dels mitjans per on cerca. O potser és que encara es troba en proves. Sobre els impulsors i assessors hi veig noms coneguts d’aquesta mal anomenada Internet catalana, alguns d’ells molt significats políticament. N’anirem parlant.

Safareig de comunicació (XIV)

Un Spotify de llibres? Ja fa dies que va sonant la idea de fer un gran Spotify de llibres. On de manera gratuïta a canvi de publicitat hi hagi a disposició milers de títols o a canvi d’una subscripció tinguis opció a descarregues… un model igual que esta funcionant amb la música i que pot fer el salt als llibres.

Model Spotify, només als llibres? Ja es diu i es parla de subscripcions col·lectives a centenars de revistes. És a dir que puguis escollir llegir un article d’aquí i un d’allà (una entrevista d’El Temps, un article de música d’Enderrock, un reportatge de vins de Cupatges.. .) a un cost fix. Per tant anem tendint cap a posseir poc i escollir molt. Aquella vella idea de fer-nos el nostre propi mitjà, les nostres revistes, el nostre diari, la nostra ràdio, la tele… tot a moda per a consumir al núvol i quan nosaltres vulguem. Collage digital amb nom de marca personal.

Amazon i Kindle. L’empresa Amazon ha anunciat que properament podràs deixar, durant 14 dies, un exemplar digital que hagis comprat a Amazon a un altre persona (amic) que també tingui un Kindle (lector e-reader d’Amazon). Mentre el tinguis prestat no podràs utilitzar l’exemplar. Innovació al sector. Com a les biblioteques tradicionals. Mateix dret de tenir un llibre físic que el pots deixar.

“El parèntesi Gutenberg”. Agafo una frase (diria que és de Piscitelli) que va sonar el dissabte al CCCB on es feia una sessió del Kosmopolis anomenada Bookcamp on editors i personal divers de la galàxia digital discutíem sobre el futur del llibre (revista, videojoc, còmic…). Conclusions: els editors no volen que els passi com la música però si no hi ha innovació en el model de negoci passarà.

Molta feina a fer, bones idees, tecnologia a l’abast, coneixement, però en aquest sector es difícil d’agrupar totes aquestes característiques en un sol projecte. S’ha viscut molt bé massa anys i això d’innovar que ho faci la universitat. Ja m’enteneu.

Safareig de comunicació (XIII)

Eleccions i soroll. Bufen vents tecnològics a les eleccions al Parlament de finals de novembre. Els partits, sí, els partits, les organitzacions han cregut que el 2.0 els podia ajudar. Els polítics no se que en pensen d’això. Hi ha equips d’agitació 2.0 i es revisen diàriament les converses que se succeeixen a la xarxa. Fins aquí bé. El problema és que hi ha candidats que utilitzen aquestes eines i n’hi ha que no. Cap problema. Però les converses són suggerents quan són personals i certes.

500 Internal Server Error. La gent d’Stic.cat demostren una vegada més que són actius en aquest circ del dospuntzerisme. Han aconseguit convèncer els partits per fer una entrevista (com ja es va fer amb Sandro Rosell) utilitzant l’eina Twitter. Podríem dir que és fascinació pel canal, per l’eina. Tinc reserves (com tenia en el cas Barça) que hi hagi missatge directe, sincer que és el que esperaríem. Twitter crec que té un grau d’espontaneïtat que en esdeveniments com aquest perd i es torna un robot mecànic que utilitza una eina com en podria utilitzar una altra. Amb els caps de comunicació ben a prop, això si. Llàstima que l’allau o la prova mostrava massa sovint l’error 500 Internal… I davant d’aquestes interferències l’experiència no és massa bona i encara et concentres més amb l’eina. Em sorprèn però que d’entrada només s’hagi pensat en grups amb representació parlamentaria. Ho dic perquè la xarxa acostuma a ser més anàrquica i menys establishment.

La fascinació del cas Obama. Tot una nova generació de politòlegs, persones del món de la comunicació, del màrqueting… ens vam fascinar en les darreres eleccions americanes. L’ús intensiu de les eines digitals que feien alguns dels candidats va transformar la forma de fer campanya i de fer política. A casa nostre, el cas és diferent. Malgrat que els equips de campanya, els periodistes… utilitzem les eines 2.0 no podem dir el mateix de la majoria de candidats.

I si haguéssim quedat per fer seguir només els que de veritat usen aquestes eines? Per exemple la gent del PSC tenen consellers actius (Nadal, Maragall, Tura), els de CIU tenen persones que de fa temps han incorporat aquestes eines (Puigdemont) com també ICV (Romeva) o ERC (Bassaganya)… Crec que la cosa hagués estat molt més interessant. Ho provem? Fascinació pel canal i fascinació pel poder em sembla. Massa soroll per no res.

Safareig de comunicació (XII)

El final de la web? Chris Anderson, l’editor de la revista Wired (i conegut entre d’altres per L’economia Long Tail va afirmar en el número d’agost que la web ha mort (The web is dead). L’argument, provocador, és simple. Després d’uns anys de web ara toca el moment de les aplicacions (apps). És una Internet de mobilitat, on accedim a informació a partir de les aplicacions i dels widgets i no des del navegador. Intercanvi de dades, vaja. Això succeeix en part per la facilitat de cobrar per aquests serveis. Evidentment els primers a estar interessats a aquest nou paradigma són les empreses productores d’informació, de continguts, amb una necessitat puixant i urgent de generar nous ingressos per la banda digital davant la caiguda de la distribució dels seus exemplars físics i d’una caiguda publicitària que no atura.

L’aparició dels nous tablets. Amb l’Ipad i la resta de la generació que s’acosta (Samsung, Blackberry, Microsoft, el sistema Android de Google…) sembla que aquest argument va endavant. Ara, la sorpresa rau quan els generadors de continguts que viuen de l’actualitat, de la immediatesa, s’adonen que no serà la solució màgica. Ja no es pot tornar enrere, ja no podem posar nous murs, ja no podem tornar a cobrar per un fluxe que és arreu (també a Twitter, Facebook). Ho tenen més fàcil els continguts especialitzats i de qualitat (Long Tail). El salt a aquesta nous dispositius es farà de moltes maneres, reconversió d’un sector, però també, amb l’aparició de nous agents, empreses que fins ara no vivien dels continguts. Més competència.

Davant tots aquests canvis, què fem? Per la penetració del mercat d’aquests dispositius i pel mercat actual d’ingressos del canal digital és difícil que es puguin plantejar projectes des d’ara mateix que puguin sostenir-se així i prou. Per altra banda és necessari tot una època d’aprenentatge per realitzar tots aquests nous productes. Potser és el moment de resistir, d’aprendre, de ser arriscat i és un moment on cal, segur, aprimar les estructures, els productes i de guanyar qualitat. Qui tindrà forces per aquesta cursa, llarga, de fons i plena d’incerteses? Sempre ens podem quedar que el mateix Wired l’any 1997 ja va matar els navegadors i de moment estan més vius que mai. Èpoques de vaques magres.

Safareig de comunicació (XI)

Som un país de premis. Premis Blocs Catalunya de l’Associació Stic.cat. El passat divendres es van fallar els premis d’enguany de l’Associació Stic.cat als millors blocs catalans. La seu escollida en aquesta edició va ser el Tecnocampus de Mataró (tecnològicament i políticament correctes). Cal dir que té molt mèrit que una associació arribi a organitzar anualment un esdeveniment d’aquestes característiques i que acabi tenint el ressò que té. Per tant qualsevol critica es fa amb l’ànim de millora.
No se si és simptomàtic que la convocatòria en qüestió tingui tantes categories de premis, fins a 10 (el millor bloc polític, personal, d’esports, d’educació…). Sembla que haguem de deixar a tots [email protected] i [email protected] A banda de felicitar als guanyadors em sorprenen alguns dels resultats. Quan cercava informació sobre la gala i el jurat vaig trobar-me diversos posts de la galàxia Internet catalana amb els que coincideixo i que per tant ressenyo. Al bloc www.tecnolongia.org d’en Jaume Albaigès hi apareixen alguns dubtes que comparteixo.

D’entrada han guanyat alguns blocs relacionats amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) però que concursaven en categories individuals en comptes de fer-ho en la categoria corporativa. Diu en Jaume Albaigès: “No sé qui va prendre la decisió de presentar els diferents blocs de la CCMA als premis. Francament, no m’imagino Antoni Bassas tornant de la Casa Blanca dient-se a si mateix: “Mmm, ja cal que no m’oblidi d’inscriure’m als PBC. A veure si entre sortir al TN vespre i preparar la maleta per anar cap a Florida trobo un forat”. Tenir professionals com Bassas és motiu d’orgull pel país i amb la trajectòria que l’avala no crec que necessiti un reconeixement com a blocaire.

També hi ha un cert retret al jurat sobre l’assignació de categories d’alguns blocs i els criteris a valorar que no quadren amb part dels resultats. Bé, en tot cas podeu llegir també en www.Janquim.blogspot.com com en fa una valoració al seu bloc, aquest si, personal (tot i treballar a a CCMA).

Safareig de comunicació (X)

“Els diaris de paper duraran mentre siguin viables econòmicament”. Aquesta afirmació la fa en el seu bloc un dels exresponsables del diari argenti Clarín, Roberto Guareschi. Fins aquí semblaria sentit comú, però… Ve a dir que tot rau en la capacitat de generar diners. Això dels mitjans és un negoci (a vegades ho oblidem). Que no depèn de les possibilitats reals del que es pot fer sinó d’on venen els ingressos. Això vol dir que es venen més diaris que mai? No. Vol dir que es factura més publicitat que mai? No. Però les classes dirigents (política) i també els càrrecs directius de les grans empreses encara pensen en la lògica del que és habitual, tradicional (també és cert que la majoria de vegades els calés no són seus). És a dir, a banda de les possibilitats dels nous mitjans (noves narratives, participació, col·laboració) això no farà un tomb fins que els que decideixen s’adonin que ja és més influent un mitjà enfront d’un altre deixant de banda el suport (digital, paper…). Em fa gràcia aquesta reflexió perquè també diu que les grans empreses ja faran el canvi quan toqui, és a dir quan els nous canals els permetin de mantenir la influència i la proximitat al poder de què disposen ara (primer ha de canviar el poder i llavors ja ho faran els mitjans?). Pel camí, evidentment, s’obren possibilitats a nous actors, nous agents en un panorama canviant. En resum (collita pròpia) que no té res a veure ni amb l’audiència, ni amb la qualitat, que tot rau en la influència (i que per tenir-ne a vegades ho has de fer bé, però que el que realment és important és semblar-ho).

L’altre dia, una de les veus reals i reconegudes d’aquest ecosistema 2.0 (tantes vegades pesat i ciberplasta) em comentava que en el nostre país encara ens quedaven deu anys com a mínim per fer canvis de debò. Deia que a l’administració, als consells d’administració de les empreses, en l’àmbit polític d’alta instància ara hi arribarà una generació (la seva) que això de la societat de la informació i del coneixement els ha agafat amb el pas canviat. Que aquesta generació ja va fer un gran esforç incorporant la informàtica dins el seu espai de treball i que la lògica i les possibilitats de les xarxes els supera. I que en alguns casos se n’adonen, però que en cap cas cediran la seva oportunitat. Porten molts anys esperant, ara obriran els colzes, ara els toca manar a ells. Deia que falten deu anys… Així ens va…

Dic això per l’edició en català de La Vanguardia. Alguns ho fan córrer, d’altres ho asseguren. Diuen que a principis d’any hi haurà una edició (que no versió traduïda) de La Vanguardia. En definitiva, si el Grup Godó finalment fa el pas (potser el va començar a RAC1) per què deu ser? Per què el mercat català genera negoci o perquè es prepara per tenir influència en una generació (futura) que té una visió desacomplexada del que ha de ser el país? Llàstima que encara faltin deu anys.

Safareig de comunicació (IX)

Agència Catalana de Notícies (ACN), agència o mitjà? L’Agència Catalana de Notícies presenta web nou. Sembla que en la seva declaració d’intencions vol esser més ràpid, més adaptat als temps que vivim, amb més serveis… Jo sempre he defensat l’ACN perquè crec que és important que Catalunya tingui una agència de notícies. Seguint la definició clàssica (i sí, les coses canvien molt) una agència de notícies presta serveis als seus abonats, i aquest també és el cas de l’ACN. Dic això perquè sembla cada vegada més que hi hagi la intenció de convertir l’ACN en un mitjà en si mateix tot deixant de banda els abonats. Uns abonats que en la majoria de casos són mitjans petits que tenen així una via per rebre informació professional i treballada i poder fer economia d’escala.

A vegades tinc la sensació que l’ACN
té una mica d’enveja del 3cat24. Sembla que competeixi pel mateix, una gran audiència generalista. D’entrada no semblaria una aspiració legitima ja que un és un mitjà i l’altre una agència encara que tots dos portals siguin finançats en gran part amb diner públic. Pel comunicat que han enviat als mitjans que estem subscrits als serveis de l’ACN i per l’enfocament que han donat a les seves novetats, crec que definitivament és dirigeixen al gran públic i que volen ser un mitjà. Si això és així ja m’explicaràs per a què serveix l’ACN? Vull dir si bàsicament pretenen fer de mitjà de comunicació què hi pintem els abonats? Dec estar mal informat però em sembla que ens els darrers temps l’ACN ha treballat poc o molt poc amb els mitjans, amb els mitjans territorials, amb les associacions de mitjans per anar millorant els seus serveis i per resoldre aquell problema endèmic que als més petits no els serveix de res els serveis de l’Agència perquè tenen més informació que la mateixa ACN (per què pagar?). El que hauria de ser en una direcció acaba essent al revés (els petits informen al gran).

Fa uns mesos enrere hi va haver certa polèmica entre alguns treballadors de l’Agència i la direcció. Algunes promeses incompletes i canvis d’orientació, deien. Ja fa dies que van sonant noms davant un hipotètic canvi al capdavant de l’ACN en cas que el Parlament variï de composició després de les eleccions de novembre. Voler superar aquesta sensació de dubte i d’incertesa imagino que ha fet precipitar alguns canvis a l’Agència. D’altra banda, del tot comprensibles davant de finals d’etapa. A la mateixa Generalitat comença a haver-hi moviments en alguns departaments davant la incertesa del futur.

Només vull acabar dient que crec que l’ACN és un projecte molt interessant. Que s’ha fet una bona feina. I que entenc que aquesta deriva a ser un mitjà deu ser degut als temps que vivim però que segur que és fàcil de reconduir. Molta sort en aquesta nova etapa i espero que els mitjans, les empreses, valorin en la seva justa mesura la tasca que s’està desenvolupant.

Safareig de comunicació (VIII)

Torna l’Internauta. Després de la sorpresa que va ser la seva sortida d’antena, ara, pocs dies després, torna l’Internauta. Aquest programa que era un clàssic de Catalunya Ràdio des que en Jordi Vendrell el va arrencar l’any 1995 per ser conduït en una segona etapa per en Vicent Partal (col·laborador des de l’origen del programa) ha caigut de la nova temporada de la graella de Catalunya Ràdio. Se n’ha especulat molt del perquè però no sé si se n’ha tret l’aigua clara. Sembla que el programa, malgrat els canvis d’hora d’emissió que havia patit al llarg de la seva vida a l’emissora pública, presentava dades prou bones com per continuar. D’entrada era el podcast més escoltat. Espero que ens diguin els motius d’aquesta baixa. A la xarxa hi ha hagut rebombori (Saül Gordillo entre d’altres) per tal de que el programa no es perdés. Ara llegeixo que cada dimarts hi haurà el podcast del nou Internauta a disposició des de l’adreça linternauta.cat.

En un moment de compulsió 2.0, ciberplastes siderals, era una llàstima que es perdessin aquestes converses reflexives sobre Internet i en català. Això de no haver de quadrar un dia i una hora d’enregistrament, també pot permetre a l’equip de l’Internauta d’oferir un ventall més ampli de col·laboradors i d’experiències. A més, servirà per veure si acaba funcionant finalment aquí, això de fer un programa de ràdio sense tenir antena. Ho dic perquè si es així ens podríem estalviar alguns quartos i abandonar aquesta reiteració de cadenes radiofòniques finançades amb diner públic. Per altra banda, desconec amb quin programa sobre noves tecnologies i Internet ha decidit cobrir la direcció de l’emissora la baixa de l’Internauta. En resum, que hi hagi sort i llarga vida a l’Internauta.

Paper vs digital. El The New York Times publica en un extens reportatge com una de les revistes més populars de Hollywood, The Hollywood Reporter, canvia d’estratègia per intentar perviure al món digital i especialment en el seu cas, a la competència ferotge dels blocs. Un dels canvis és en l’edició digital. L’altre en la periodicitat del paper. L’edició diària la passen a setmanal per poder publicar continguts de més qualitat. Aquesta n’és una i l’altre són les paraules d’Arthur Sulzberger Jr (president i editor del mateix The New York Times) durant la conferència internacional de noticies WAN-IFRA on va dir que en un moment futur l’edició impresa del seu diari desapareixeria i que estaven treballant nous models de negoci en el camp digital. Tot això es pot mirar des del costat que es vulgui però (resistència del paper vs canal digital) la clau és en saber què és negoci per molt que ens agradi el format i o que tinguem nostàlgia. Nostàlgia del paper o d’un temps on podíem assimilar més lentament tots els canvis del nostre entorn. Aquí també en desapareixeran ara que en neixen de nous?

Safareig de comunicació (VII)

Sembla que diaris digitals de pagament no funcionen. Ho vam veure aquí amb l’intent que va fer el senyor Arcadi Espada amb el seu Factual. Crisi a banda, va ser dirigit per cinc persones diferents en vuit mesos… Era un intent interessant, noms coneguts del periodisme, un mitjà genuí i que intentava nous models de negoci. Bé, va tancar.

Ara llegeixo que la croada de Rupert Murdoch cap al tancament a àrees de pagament de les edicions digitals d’alguns del seus diaris no acaba de rutllar. Diuen (via 233grados.com) que els anunciants abandonen el The Times (on line). Per diversos motius: perquè ha baixat molt l’audiència i ja no surt a compte inserir-hi publicitat quan a Internet, segons diuen, hi ha molts d’altres projectes interessants que arriben a moltes persones. En definitiva, que si Google no aporta trànsit hi ha poca visibilitat. També em fa gràcia el desànim d’alguns dels seus periodistes ja que perden influència. Escriure perquè et llegeixi poca gent t’aboca al desànim. Seria bo conèixer si alguns dels articulistes dels grans diaris d’aquí han demanat ells escriure en les edicions digitals o han estat propostes dels editors. Em sembla que alguns busquen i necessiten la possibilitat de ser llegits per molta gent que ja no compra diaris al quiosc.

Ara que parlem d’influència. Finalment (després de vacances) comencen a sorgir informacions de primera mà (des del seu web) del nou diari que esta construint la gent de Cultura03, l’Ara. Després del decebedor anunci abans d’agost, finalment comencen a sortit noms. Que el director del diari és en Carles Capdevila, que en el seu consell editorial hi ha gent com en Toni Soler, l’Albert Om… Em deien que estan pensant en una edició de 20.000 exemplars els dies laborables i de 30.000 el cap de setmana. Amb aquestes xifres no sé si volen canviar el món, però si que crec que juguen bé el fet de la influència. Més enllà de la massa crítica, seleccionar molt bé quina és la gent que decideix i ser-hi influent. La gent del Punt, amb els canvis fets a l’Avui, sembla que els hi deixen un espai.

És admirable veure com gent coneguda es juga el prestigi en un nou projecte en premsa. M’he tranquil·litzat quan he vist que al web de la campanya de llançament hi ha una secció de “Bones pràctiques”. Diuen que aniran desgranant quines subvencions reben, com blinden la seva independència, quin codi ètic segueixen els seus periodistes (?)… Tranquil·litzat perquè està molt bé que ho expliquin. Com això que deien ahir, a can Cuní (la nostra), que volen ser interpretatius, publicar el que passarà (futur) i ser multiplataforma. Veurem si acaben tenint més amics a Facebook que lectors en paper però chapeau per la iniciativa. Ara només falta l’enèsim anunci de La Vanguardia en català. No sé si els dos projectes són excloents? N’anirem parlant.