Safareig de comunicació (IX)

Agència Catalana de Notícies (ACN), agència o mitjà? L’Agència Catalana de Notícies presenta web nou. Sembla que en la seva declaració d’intencions vol esser més ràpid, més adaptat als temps que vivim, amb més serveis… Jo sempre he defensat l’ACN perquè crec que és important que Catalunya tingui una agència de notícies. Seguint la definició clàssica (i sí, les coses canvien molt) una agència de notícies presta serveis als seus abonats, i aquest també és el cas de l’ACN. Dic això perquè sembla cada vegada més que hi hagi la intenció de convertir l’ACN en un mitjà en si mateix tot deixant de banda els abonats. Uns abonats que en la majoria de casos són mitjans petits que tenen així una via per rebre informació professional i treballada i poder fer economia d’escala.

A vegades tinc la sensació que l’ACN
té una mica d’enveja del 3cat24. Sembla que competeixi pel mateix, una gran audiència generalista. D’entrada no semblaria una aspiració legitima ja que un és un mitjà i l’altre una agència encara que tots dos portals siguin finançats en gran part amb diner públic. Pel comunicat que han enviat als mitjans que estem subscrits als serveis de l’ACN i per l’enfocament que han donat a les seves novetats, crec que definitivament és dirigeixen al gran públic i que volen ser un mitjà. Si això és així ja m’explicaràs per a què serveix l’ACN? Vull dir si bàsicament pretenen fer de mitjà de comunicació què hi pintem els abonats? Dec estar mal informat però em sembla que ens els darrers temps l’ACN ha treballat poc o molt poc amb els mitjans, amb els mitjans territorials, amb les associacions de mitjans per anar millorant els seus serveis i per resoldre aquell problema endèmic que als més petits no els serveix de res els serveis de l’Agència perquè tenen més informació que la mateixa ACN (per què pagar?). El que hauria de ser en una direcció acaba essent al revés (els petits informen al gran).

Fa uns mesos enrere hi va haver certa polèmica entre alguns treballadors de l’Agència i la direcció. Algunes promeses incompletes i canvis d’orientació, deien. Ja fa dies que van sonant noms davant un hipotètic canvi al capdavant de l’ACN en cas que el Parlament variï de composició després de les eleccions de novembre. Voler superar aquesta sensació de dubte i d’incertesa imagino que ha fet precipitar alguns canvis a l’Agència. D’altra banda, del tot comprensibles davant de finals d’etapa. A la mateixa Generalitat comença a haver-hi moviments en alguns departaments davant la incertesa del futur.

Només vull acabar dient que crec que l’ACN és un projecte molt interessant. Que s’ha fet una bona feina. I que entenc que aquesta deriva a ser un mitjà deu ser degut als temps que vivim però que segur que és fàcil de reconduir. Molta sort en aquesta nova etapa i espero que els mitjans, les empreses, valorin en la seva justa mesura la tasca que s’està desenvolupant.

Safareig de comunicació (VIII)

Torna l’Internauta. Després de la sorpresa que va ser la seva sortida d’antena, ara, pocs dies després, torna l’Internauta. Aquest programa que era un clàssic de Catalunya Ràdio des que en Jordi Vendrell el va arrencar l’any 1995 per ser conduït en una segona etapa per en Vicent Partal (col·laborador des de l’origen del programa) ha caigut de la nova temporada de la graella de Catalunya Ràdio. Se n’ha especulat molt del perquè però no sé si se n’ha tret l’aigua clara. Sembla que el programa, malgrat els canvis d’hora d’emissió que havia patit al llarg de la seva vida a l’emissora pública, presentava dades prou bones com per continuar. D’entrada era el podcast més escoltat. Espero que ens diguin els motius d’aquesta baixa. A la xarxa hi ha hagut rebombori (Saül Gordillo entre d’altres) per tal de que el programa no es perdés. Ara llegeixo que cada dimarts hi haurà el podcast del nou Internauta a disposició des de l’adreça linternauta.cat.

En un moment de compulsió 2.0, ciberplastes siderals, era una llàstima que es perdessin aquestes converses reflexives sobre Internet i en català. Això de no haver de quadrar un dia i una hora d’enregistrament, també pot permetre a l’equip de l’Internauta d’oferir un ventall més ampli de col·laboradors i d’experiències. A més, servirà per veure si acaba funcionant finalment aquí, això de fer un programa de ràdio sense tenir antena. Ho dic perquè si es així ens podríem estalviar alguns quartos i abandonar aquesta reiteració de cadenes radiofòniques finançades amb diner públic. Per altra banda, desconec amb quin programa sobre noves tecnologies i Internet ha decidit cobrir la direcció de l’emissora la baixa de l’Internauta. En resum, que hi hagi sort i llarga vida a l’Internauta.

Paper vs digital. El The New York Times publica en un extens reportatge com una de les revistes més populars de Hollywood, The Hollywood Reporter, canvia d’estratègia per intentar perviure al món digital i especialment en el seu cas, a la competència ferotge dels blocs. Un dels canvis és en l’edició digital. L’altre en la periodicitat del paper. L’edició diària la passen a setmanal per poder publicar continguts de més qualitat. Aquesta n’és una i l’altre són les paraules d’Arthur Sulzberger Jr (president i editor del mateix The New York Times) durant la conferència internacional de noticies WAN-IFRA on va dir que en un moment futur l’edició impresa del seu diari desapareixeria i que estaven treballant nous models de negoci en el camp digital. Tot això es pot mirar des del costat que es vulgui però (resistència del paper vs canal digital) la clau és en saber què és negoci per molt que ens agradi el format i o que tinguem nostàlgia. Nostàlgia del paper o d’un temps on podíem assimilar més lentament tots els canvis del nostre entorn. Aquí també en desapareixeran ara que en neixen de nous?

Safareig de comunicació (VII)

Sembla que diaris digitals de pagament no funcionen. Ho vam veure aquí amb l’intent que va fer el senyor Arcadi Espada amb el seu Factual. Crisi a banda, va ser dirigit per cinc persones diferents en vuit mesos… Era un intent interessant, noms coneguts del periodisme, un mitjà genuí i que intentava nous models de negoci. Bé, va tancar.

Ara llegeixo que la croada de Rupert Murdoch cap al tancament a àrees de pagament de les edicions digitals d’alguns del seus diaris no acaba de rutllar. Diuen (via 233grados.com) que els anunciants abandonen el The Times (on line). Per diversos motius: perquè ha baixat molt l’audiència i ja no surt a compte inserir-hi publicitat quan a Internet, segons diuen, hi ha molts d’altres projectes interessants que arriben a moltes persones. En definitiva, que si Google no aporta trànsit hi ha poca visibilitat. També em fa gràcia el desànim d’alguns dels seus periodistes ja que perden influència. Escriure perquè et llegeixi poca gent t’aboca al desànim. Seria bo conèixer si alguns dels articulistes dels grans diaris d’aquí han demanat ells escriure en les edicions digitals o han estat propostes dels editors. Em sembla que alguns busquen i necessiten la possibilitat de ser llegits per molta gent que ja no compra diaris al quiosc.

Ara que parlem d’influència. Finalment (després de vacances) comencen a sorgir informacions de primera mà (des del seu web) del nou diari que esta construint la gent de Cultura03, l’Ara. Després del decebedor anunci abans d’agost, finalment comencen a sortit noms. Que el director del diari és en Carles Capdevila, que en el seu consell editorial hi ha gent com en Toni Soler, l’Albert Om… Em deien que estan pensant en una edició de 20.000 exemplars els dies laborables i de 30.000 el cap de setmana. Amb aquestes xifres no sé si volen canviar el món, però si que crec que juguen bé el fet de la influència. Més enllà de la massa crítica, seleccionar molt bé quina és la gent que decideix i ser-hi influent. La gent del Punt, amb els canvis fets a l’Avui, sembla que els hi deixen un espai.

És admirable veure com gent coneguda es juga el prestigi en un nou projecte en premsa. M’he tranquil·litzat quan he vist que al web de la campanya de llançament hi ha una secció de “Bones pràctiques”. Diuen que aniran desgranant quines subvencions reben, com blinden la seva independència, quin codi ètic segueixen els seus periodistes (?)… Tranquil·litzat perquè està molt bé que ho expliquin. Com això que deien ahir, a can Cuní (la nostra), que volen ser interpretatius, publicar el que passarà (futur) i ser multiplataforma. Veurem si acaben tenint més amics a Facebook que lectors en paper però chapeau per la iniciativa. Ara només falta l’enèsim anunci de La Vanguardia en català. No sé si els dos projectes són excloents? N’anirem parlant.

Safareig de comunicació (VI)

Canvis en el consum de televisió. Ara que tenim la TDT instaurada i que comencem a veure l’oferta televisiva de les cadenes (els segons i tercers canals dels operadors habituals) queda clar que properament viurem canvis en el consum televisiu. I no ho dic perquè sigui molt interessant. Penso que si aquesta és l’oferta que ens donen pren força la idea guanyadora que preparen Apple i Google amb els seus serveis de TV de pagament. O dit d’altra manera, la possibilitat de veure estrenes de cinema i sèries previ pagament a través de les seves plataformes i a la pantalla de televisió. Dic això quan tinc greus dificultats per ordenar els canals de TDT de la meva televisió i recordar a quin número hi tinc memoritzat el que vull veure. Acostumats a la immediatesa de la xarxa d’Internet, sobta haver d’estar en un lloc concret a una hora concreta per veure un contingut (programa o sèrie….).

Els webs de les cadenes augmenten el trànsit. Ha costat, però finalment les cadenes televisives han dotat de continguts i de projecte els seus espais web. Evidentment, ha comportat un augment de trànsit dels seus llocs, tot i que bàsicament encara ho mirem des de la pantalla petita de l’ordinador. Per tant el consum de la televisió -tal i com l’hem entès fins ara- canvia i evoluciona. En aquest cas, “la nostra” ho fa forçat bé. Excel•lent la possibilitat de veure els seus continguts a l’Iphone a través de la seva aplicació de descarrega gratuïta. Interessant el que ja fa temps que tenim de TV3 a la Carta i serveis addicionals.

I les televisions locals què? Amb tots aquests canvis, què passarà amb les TDT locals tant públiques com privades? Veient la qualitat (?) de les grans, penso en la gran dificultat que tenen les petites. Enmig d’un marasme de canals et trobes uns canals locals que, veient els seus programes, t’adones de la dificultat que deuen tenir per tirar endavant. Seguint la tradició (COM Ràdio vs Catalunya Ràdio) tenim la XTVL (Xarxa de Televisions Locals) i Comunicàlia que ofereixen serveis per a aquestes cadenes. És veu que això de les televisions locals és cosa de les Diputacions. La veritat és que els operadors privats de canals locals de televisió ho veuen molt cru, els públics ja no ho sé. I ara quan tinguem la possibilitat de veure estrenes a través d’Apple i Google, què en farem de la festa major del barri? No sé si tindrem temps per a tot. S’acaba el mite de tenir empreses multicanal via ràdio, premsa, Internet i televisió…?

Safareig de comunicació (IV)

Neutralitat de la xarxa i el projecte Xarxa Oberta. Sentim parlar aquests dies de la por que es perdi la neutralitat de la xarxa. S’han filtrat unes converses entre Verizon i Google (les dues empreses ho han desmentit) on parlaven de la possibilitat de donar prioritats a uns bits d’informació enfront d’altres. És a dir: que l’operador podria donar prioritat a una informació davant d’una altra, la de Google davant d’una altra empresa, per exemple. A Europa la comissaria de Societat de la Informació, Neelie Kroes, ha obert una consulta pública per acabar a finals d’any de determinar una directiva que uneixi els estats membres. A casa nostra però, la darrera retallada del govern ha paralitzat un dels projectes més interessants que teníem: Xarxa Oberta (la creació d’un operador neutre de telecomunicacions). Un projecte que havia aconseguit el suport de més de 200.000 empreses, col·legis professionals, universitats i associacions empresarials. Ens havia de permetre agafar impuls en telemedicina, educació i fomentar l’equilibri territorial. A can Telefònica deuen estar contents perquè diuen que els feia por que el projecte no s’estengués a d’altres comunitats autònomes.

El llibre electrònic (e-book). Moda o canvi de paradigma? Fa un parell d’anys van començar a popularitzar-se dispositius per llegir llibres electrònics. Aparells que provenien d’empreses del sector electrònic o els que les mateixes editorials o distribuïdores van intentar implantar (Leqtor, Kindle). Amb l’arribada de l’Ipad sembla que aquest mercat es revoluciona. Ja no és tant important el dispositiu lector (que l’està guanyant clarament Apple i ben aviat diuen que ho faran els dispositius que funcionen amb Android) com si qui té el mercat: Amazon, Ibooks (de moment pels EUA). En definitiva que entrem en un altre era en el consum de llibres i per extensió de revistes (excepcional Wired per Ipad)…. Ara fa un mesos els grans del sector (Grup Planeta, Grup Random House, Grup Santillana, Grup 62…) van obrir (sense massa encert) Libranda per distribuir llibres electrònics del seu fons editorial. Per tant un sector que es mou, que obre oportunitats (més pels petits que pels grans) malgrat les veus romàntiques que creuen que en el llibre no passarà el que ja ha succeït a la música o a la fotografia. Fins i tot Negroponte s’atreveix a posar una data de la desaparició massiva del llibre físic: “It’s happening. It not happening in 10 years. It’s happening in 5 years”. Quin paper jugaran les editorials catalanes? I els editors i escriptors? Moments de canvis i d’oportunitats. No sé què faran en tot això els grans grups editors catalans? I els dels mitjans de comunicació?

Article publicat a Naciodigital.cat

Safareig de comunicació V

A qui segueix a Twiter el Col•legi de Periodistes? M’arriba via el twitter d’en Marc Roca i ho comprovo després a la font original (somnoticia.cat) que el Col•legi de Periodistes de Catalunya en el seu espai a Twitter segueix bàsicament mitjans en castellà i alguns mitjans públics en català. En cap cas, però, he sabut trobar que segueixi mitjans en llengua catalana de caire privat, ni ràdio privades en català i si en canvi a Telecinco, La Sexta, la Ser. No hi ha RAC 1, per exemple, ni diaris, com l’Avui, El Punt. Si que hi és El Periodico, però en la versió castellana. Si ens fixem en els genuïnament digitals les absències són clamoroses. Imagino que no deuen voler fer un seguiment exhaustiu dels mitjans i que l’ús que fan del Twitter, on tenen uns quants seguidors, deu ser molt específic. O és això, o és deixadesa.

Veig, però, que hi publiquen de manera sistemàtica informació relacionada amb el Col•legi i les seves activitats. Per tant, no es tracta d’una eina abandonada. A vegades es diu amb això de Twitter “diga’m qui et retuiteja i et diré quina agència et porta la comunicació”. Si és deixadesa, seria estrany, perquè veig que una de les seves darreres entrades és la comunicació d’un curs de formació sobre “Community Managers”, és a dir, com gestionar espais digitals en què conviuen comunitats per a una organització… Si es tractés de deixadesa,el problema seria que no escollir bé els teus companys de conversa et pot limitar la qualitat d’aquesta. I si no és deixadesa, encara és més preocupant perquè semblaria que hi ha la voluntat de prescindir d’una part dels mitjans nacionals i especialment dels de llengua catalana. Deu ser deixadesa, imagino.

Les vacances i el canal digital. Tinc un amic que diu que això d’Internet és molt punyeteru. Ho dic perquè aquests dies podem observar que hi ha mitjans que han marxat de vacances. Aquesta pràctica, merescuda i necessària, que va canviant l’estacionalitat depenent de les necessitats, xoca en molts camps però especialment en el dels mitjans de comunicació. És evident que hi ha menys informació i per tant menys persones a les redaccions.

El que és divertit és veure com empreses de mitjans que utilitzen ja el canal digital (perquè creuen que són formes de comunicació necessàries, per la immediatesa, la mobilitat…) quan arriben aquests dies paren, no piulen. I la mobilitat? No és que ho facin menys: senzillament se’n van de vacances, tanquen la paradeta. Paradoxes de temps de canvis. Per a uns (periodistes) ja és un fet quotidià i ho tenen en les seves rutines, i per a d’altres (periodistes) continua sent una tasca afegida, un més a més i -si anem més curts de personal- deixem això d’Internet. També és cert que quan tornen et fan desitjar (no tots) el silenci al que t’havies acostumat. Coses de la modernitat.

Safareig de comunicació (III)

Campanya electoral i xarxes socials. Després de l’evangelització en l’ús de les xarxes socials que va fer l’equip d’Obama durant les presidencials americanes tot feia presagiar que a casa nostra passaria el mateix, però en model copy/paste. Encara recordo un dels gurus de la nova economia d’aquí com deia que a les eleccions al Parlament es decidiria un milió de vots a Internet. D’entrada pensava que no, però aquests darrers dies penso que potser no van tant equivocat. No sé si és decidiran un milió de vots o 400.000 però el que és cert és que l’interès i l’actualitat política ha saltat a Internet. Potser perquè algunes de les organitzacions que volen presentar-se a les eleccions de la tardor aquest és un dels pocs canals que tenen per difondre el seu ideari. Els mitjans digitals i les versions digitals dels diaris hi estan jugant un paper important. Més, potser que el que juguen les anomenades xarxes socials. Encara queden dies però em fa por que els equips de campanya s’aboquin a les practiques 2.0 utilitzades durant les passades eleccions a can Barça. La majoria d’accions van ser spam (des)informatiu i alguns duien nom de Consell. Ara es parla de ciberactivistes, cativistes… Els dies han passat i el que era bo llavors ja no ho és tant ara. Temps al temps.

L’Agència Catalana de Noticies (ACN). Des de l’any 1999 opera l’Agència Catalana de Noticies. Des d’aquells inicis i fins avui han canviat molt les coses. D’un ús incipient de la xarxa d’Internet a l’ús habitual que en fan els mitjans. És habitual sentir critiques al funcionament de l’agència. Almenys en molts mitjans petits. Que si el servei no els surt a compte, que si ells són el que en saben més del seu territori… En les trobades amb mitjans (ACPG, APPEC) és un tema recurrent. Personalment sempre he pensat que tenir una agencia nacional de noticies és molt important i un fet cabdal. No treu això, però, que no hi hagi marge de millora. S’especula i molt, davant un hipotètic canvi de govern, si els càrrecs importants de l’Agència també canviaran. Per allò de la confiança. La veritat és que no ho sé. Espero que, si n’hi ha, sigui per millorar.

El PSC i Twitter. Excepcional l’ús que fan alguns membres del PSC de Twitter, almenys aquests darrers dies. Els consellers Nadal i Maragall estant utilitzant l’eina de forma intel·ligent (no sé si els seus assessors de comunicació pensen el mateix). Excel·lents perquè sonen a honestos. Un ús personal i polític d’una eina tant potent com és Twitter utilitzada per generar conversa, proximitat, debat, comunicar. Allunyada del “talibanisme” 2.0 d’algunes organitzacions. Un ús sensible a vegades, humà i evidentment partidista. Sí, senyor.

Safareig de comunicacio II

Tanca un dels pioners. Via tweet llegeixo que ha tancat un dels pioners de la xarxa de de la categoria de diaris digitals, el gallec Vieiros, que publicava ininterrompudament des de 1996. Tanquen després de treballar-hi molt, molts esforços, molts sacrificis i de ser un dels històrics. Desconec les particularitats del cas més enllà del que he llegit (especialment via Partal) però comparteixo que no serà el darrer dels anuncis tristos que viurem d’aquí a finals d’any. N’hi ha que fa dies que semblen la crònica d’una mort anunciada. En tot cas la meva reflexió és si en comptes de ser digital fos imprès hauria caigut? (imagino que a casa nostra si deixessin d’ajudar en caurien molts). Els americans parlen d’intervenció quan passen aquestes coses. Vull dir que quan s’aboca tant diner públic convé vigilar que se’n faci un bon ús (desconec si Vieiros rebia ajuts).

Fascinat per les noves narratives periodístiques. Fotografia, vídeo, entrevistes, histories reals que ens preocupen a tots, periodisme en majúscules. Explicades amb rigorositat i allunyades dels media convencionals (per temes de credibilitat?). El descrèdit dels grans grups de comunicació va acompassat amb el descrèdit de la política? (massa proximitat de poders?). Els americans innoven amb noves empreses periodístiques. Diferència entre l’autor/s de la peça, els creadors, els periodistes i les marques de distribució (grans capçaleres per exemple). És a dir, pots veure un excel·lent reportatge signat per un grup i patrocinat per un gran distribuïdor de continguts. És el cas de MediaStorm. Em sorgeix la pregunta: quan crearem a casa nostra productes moderns? Un altre exemple, i que està de moda ara, Wikileaks. En una altre dimensió seria possible aquí?

De projecte galàctic-mediàtic a projecte modern-innovador (sona a Madrid-Barça). En una tertúlia (sí, era en un bar) diferents col·legues em deien que la fórmula màgica per fer un nou mitjà és: a) uns quants mediàtics (deixant a banda què hi faran i què hi aportaran);  b) uns grams d’influència i bona connexió amb el món empresarial, del sector… i c) dedicar esforços via altres (diaris, twitter, facebook, filtrant informació) a que parlin de tu. Que sembli cavall guanyador i que llavors això no té aturador i que els diners ja vindran. Malgrat el resultat de l’“aposta blanca” jo els deia que cal esperar a veure el producte i ells em responien que Ara no, que una vegada cremats alguns cartutxos i amb la capacitat d’oblit del món que ens toca viure pot passar que abans de néixer ja soni antiquat. N’hi havia un que insistia que això és màrqueting d’Ara, per canals d’Avui, sofregit amb estil Òmnium. Caldrà esperar a tastar.

Em demanen que parli de l’ACN. Se m’acaba l’espai, la setmana vinent més (i gràcies per les observacions, informacions i els comentaris).

Safareig de comunicació

Un nou diari que potser no serà diari. Fa dies que es comenta en els cercles de les empreses de comunicació catalanes que després de l’estiu sortirà un nou diari nacional impulsat per Cultura 03 i que respon al nom d’Ara. Sembla que ja té director tant per a l’edició en paper com per a la seva edició digital. Diuen, també, que serà un producte modern (?), i que tot i ser un diari potser no sortirà cada dia (?).

El diari Avui i El Punt ja no estan a OJD en la seva versió digital. Han sortit les audiències dels digitals del mes de juny i una de les incògnites (i curiositat) era veure l’evolució de l’Avui.cat i del Punt.cat un cop fusionades (no, que són dues webs diferents). La sorpresa però és que no hi ha les dades de juny de l’Avui.elpunt.cat i diuen que aquest juliol tampoc estant essent auditats. No sé què deu haver passat. En tot cas, en els mitjans que habitualment parlen d’aquests temes, com Escacc, em sembla que no n’han dit res o almenys no he sabut trobar-ho.

Les tres associacions principals de premsa de casa nostra volen associar-se. L’ACPG, l’APPEC i l’ACPC treballen tal i com han manifestat públicament per arribar a l’associació. És un fet lògic ja que les revistes (APPEC) també fan continguts digitals via web, la premsa comarcal (ACPC) també obre cada vegada més els seus continguts a la xarxa i a l’ACPG et trobes amb projectes que són paper, que són web… i tots ells comencen a tenir continguts audiovisuals… És evident que el canal i/o la periodicitat ha sobrepassat els orígens fundacionals de les associacions. O renovar-se o morir. O adequar-se als temps o difícilment tindrà sentit que continuïn existint tal i com han fet fins ara. Les necessitats dels lectors són diferents, les empreses s’han d’adaptar als nous consums i les associacions han d’evolucionar si volen continuar essent necessàries.

Més audiències. A la jornada que va organitzar conjuntament Grup Nació Digital i la Universitat de Vic (UVic) amb el títol “Audiències i publicitat als mitjans digitals” va participar-hi la FUNDACC (Fundació el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura) i es va anunciar la voluntat futura d’auditar les audiències dels digitals catalans. La noticia, que pot ser molt bona, ha estat rebuda amb molta precaució. Si fem les coses bé, endavant, sinó quedem-nos com estem. No fos cas que només per allò que aquesta seria la nostra (d’eina de treball), féssim el ridícul.

Article publicat a Naciodigital.cat